El topònim de Castellar ja és esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, amb la forma Kastellare. Molt probablement ja existia aleshores l’església parroquial de Santa Maria, edifici que hauria estat substituït cap al segle XI per l’edifici romànic que s’ha conservat parcialment fins als nostre dies.

Més amunt de l’emplaçament de l’església devia haver-hi ja en aquesta època el castell que originà el topònim; actualment se'n veuen encara algunes restes. El castell estigué separat del poble, el qual sorgí gradualment a mesura que hom anà edificant algunes cases a la sagrera de l’església esmentada.

Al segle IX el terme, juntament amb gairebé tota la vall de Lillet, restà integrat en els dominis dels comtes de Cerdanya, els quals assoliren llur màxima expansió territorial amb Oliba Cabreta, titular del comtat de l’any 966 al 988. Però, com tota la vall de Lillet, no formà part, en aquesta època, del comtat de Berga, sinó del de Cerdanya i fins ben entrat el segle XIII no quedà adscrit al Berguedà, en ésser incorporat als dominis de la vegueria o sotsvegueria de Berga.

D’altra banda, des del segle XII Castellar pertanyia als dominis dels Mataplana, dominis que cap al 1350 adquiriren categoria de baronia, centrada en en el seu castell, situat al poble veí de Gombrèn (Ripollès). Els Mataplana afavoriren i estimularen el poblament de Castellar en diverses ocasions. La més notable fou la carta de franqueses atorgada per Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, el 18 d’agost de 1292, a totes les persones que anessin a establir-s’hi. Aquest document, veritable carta de poblament, deixava els habitants de Castellar francs de censos i serveis (excepte 12 diners anuals per les cases i horts) i lliures dels anomenats mals usos; els concedia llibertat de treball i de conreu (reservant-se el delme, la primícia i la vuitena part dels fruits de la terra) i llibertat de moviment dins el termini d’un any. També els alliberava del servei de guaita i de bada en el castell, en temps de pau. Finalment els concedia garanties en els procediments judicials, que s’havien de celebrar, en tot cas, al mateix terme de Castellar. Aquestes franqueses foren reconfirmades l’any 1345 per Ramon Roger, comte de Pallars i senyor de Mataplana.

• 
• 
• 
• 
•  

La baronia de Mataplana passà a poder de Pere Galceran II de Pinós per compra, realitzada l’any 1373, i encara que en vengué una part tres anys més tard, Castellar de n'Hug restà dins les possessions dels barons de Pinós i Mataplana, que foren els seus successors. El primer d’aquests, Bernat Galceran de Pinós, jurà l’any 1383 de mantenir i conservar els privilegis dels habitants de Castellar.

Castellar de n'Hug es veié afectat per les guerres carlines, especialment la tercera, en què hi hagué a les envistes del poble una batalla important, en la qual les tropes carlines comandades pel general Savalls foren derrotades pel general alfonsí López Domínguez.

 Les famílies de Castellar de n’Hug a començaments del segle XX, vivien com la gent d’alta muntanya, havien de sobreviure de les activitats que es podien desenvolupar en aquest territori: la ramaderia,  i una activitat no d’acord amb la llei, coneguda  com el  “contraban”. La posició estratègica de Castellar comporta importants implicacions tant en temps de pau, com especialment, en temps de guerra i de postguerra, amb la duresa de la frontera en temps de guerra, fet que comportà que es convertís en zona de  pas de refugiats i escàpols d’una violència tan gran com la guerra.

 L’any1860 el poble comptava amb 1005 habitants, el 1900 570 habitants censats i el 1920 havia augmentat a 700, segurament degut a la instal•lació de la Fàbrica Asland. En l’actualitat té uns 150 habitants censats, dels quals uns 90 són veïns i residents habituals.

• 
• 
• 
• 
• 
• 
•  

 L’any 1904 la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland va fundar, a l’indret del Clot del Moro, la primera fàbrica de ciment pòrtland de l’Estat espanyol. El seu propietari, Eusebi Güell, encarregà a Rafael Guastavino (1842-1908) el disseny de la fàbrica.

L’obra, qualificada de fàbrica de cascada, és un dels grans exemples d’arquitectura industrial de Catalunya. Després s’hi construïren els habitatges dels enginyers i encarregats, el xalet torre i una petita església. Així, el Clot del Moro esdevingué una colònia industrial singular, de gran valor arquitectònic. El xalet és un edifici modernista de notable interès, atribuït a Antoni Gaudí i a l’arquitecte modernista manresà Ignasi Oms i Ponsa, mentre que la capella amb advocació a sant Jaume és un petit exemplar neoromànic obra de l’enginyer P. Palomar. La fàbrica va tancar l’any 1975 i més tard, però al 2002 s’inaugurà el Museu del Ciment Asland, que forma part de la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

El Clot del Moro tenia, des de l’any 1924 i fins al tancament de la fàbrica de ciment, un petit ferrocarril de via estreta que enllaçava la fàbrica amb l’estació dels Ferrocarrils de Catalunya de Guardiola de Berguedà. Actualment hi funciona el Tren del Ciment.Castellar de n’Hug en els últims trenta anys, s’ha convertit en un referent turístic de Catalunya. 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
•  

L’any 1984 quan encara a la comarca del Berguedà no es parlava de turisme ni es confiava en les seves potencialitats, el poble, que havia conservat l’arquitectura popular, amb un gran respecte per l’ús dels materials autòctons (pedra, fusta, teules), va ser qualificat pel Ministeri de Turisme un dels pobles més bells de l’estat espanyol. Sens dubte un reconeixement merescut a l’esforç fet per la gent de Castellar de n’Hug i el seu Ajuntament.